Vicent Usó, març de 2008
XANTAL, LA XICA DIGITAL / XANTAL, LA NOIA DIGITAL
Joan Pla planteja un món on xoquen ciència i valors
Baula-Edelvives.
Fa algun temps que l’escriptor Joan Pla (Artana, 1942) s’ha proposat d’abordar en les novel·les que publica alguns dels temes que alimenten els debats ètics del món actual. A “La mirada clònica” (Perifèric), ja s’ocupava dels problemes de relació entre el desenvolupament tecnològic i el sistema de valors vigent, a partir d’una història que proposava la possibilitat que els continguts d’un cervell pogueren ser traspassats a un altre, a la manera en què els ordinadors podrien copiar un disc dur. Ara, a “Xantal, la xica digital”, l’obra que ha vist la llum fa poc en l’editorial Baula-Edelvives, ens planteja un món on, no sols és possible clonar les persones, sinó que, a més, la enginyeria genètica ha avançat tant que és factible d’incorporar als cossos humans els darrers avanços tecnològics. A més de la intenció polemista que ja es detectava en algunes obres anteriors, Pla s’ha deixat dur en aquesta novel·la per una imaginació fóra de mida.
Efectivament, durant el procés de gestació de Xantal –aparentment un embaràs normal-, un metge inocula un estrany líquid al cos de la mare, sense que ni aquesta ni el seu pare en siguen conscients. El resultat és que, en lloc de vindre al món amb un pa sota el braç, Xantal ho farà amb un comandament a distància. Però no acaben ací les novetats. El nadó incorpora un xip al melic i una pantalla digital al palmell de la mà a través de la qual es poc controlar el funcionament de l’ordinador, la calculadora, la càmera fotogràfica i de vídeo, la televisió d’alta definició, l’accés a Internet, el canal de música o el telèfon. Més encara: perquè la gestió adequada del menú que apareix a la pantalla permet programar el funcionament del nen. De manera que, quan li toque començar a gatejar, hi haurà prou a seleccionar-ne la funció. Així doncs, es pot concloure que Xantal és de vegades una xica, de vegades una mena de robot. Depén de si actua sota les indicacions de la programació o no. I aquest és un nou àmbit de debat que planteja la novel·la.
Però Xantal no és l’única criatura digital. Ben aviat comencen a nàixer altres nens arreu del món, cadascú amb una peculiaritat diferent. La cursa de les empreses del sector per fabricar clons d’aquestes criatures no tardarà a esclatar, de manera que la integritat de Xantal comença a córrer perill. La incertesa d’aquesta situació proporciona a l’autor les gotes d’intriga necessàries per construir una de les trames que incorpora la novel·la. La tercera d’elles serà la història d’amor que mai no falta en les novel·les de Pla. La relació amb Ricard plantejarà a fons la qüestió de la llibertat personal, de quins són els límits de la intervenció tecnològica en les nostres vides. Perquè, de moment, la tecnologia permet copiar –i reproduir amb molta precisió- certes funcions de l’home, però encara no ha estat capaç de reproduir-ne els sentiments. Així les coses, Pla acabarà concloent que un ús excessiu de la tecnologia potser ens farà més perfectes, ens facilitarà els estudis i ens farà dur una vida ordenada i, igualment, massa previsible, però durà aparellades una série de contrapartides inacceptables. En canvi, la llibertat de les persones ens fa més imperfectes i possiblement més dèbils, però al capdavall és en aquestes clivelles d’humanitat on trobem les principals raons per a viure.
XANTAL, LA XICA DIGITAL / XANTAL, LA NOIA DIGITAL
Joan Pla planteja un món on xoquen ciència i valors
Baula-Edelvives.
Fa algun temps que l’escriptor Joan Pla (Artana, 1942) s’ha proposat d’abordar en les novel·les que publica alguns dels temes que alimenten els debats ètics del món actual. A “La mirada clònica” (Perifèric), ja s’ocupava dels problemes de relació entre el desenvolupament tecnològic i el sistema de valors vigent, a partir d’una història que proposava la possibilitat que els continguts d’un cervell pogueren ser traspassats a un altre, a la manera en què els ordinadors podrien copiar un disc dur. Ara, a “Xantal, la xica digital”, l’obra que ha vist la llum fa poc en l’editorial Baula-Edelvives, ens planteja un món on, no sols és possible clonar les persones, sinó que, a més, la enginyeria genètica ha avançat tant que és factible d’incorporar als cossos humans els darrers avanços tecnològics. A més de la intenció polemista que ja es detectava en algunes obres anteriors, Pla s’ha deixat dur en aquesta novel·la per una imaginació fóra de mida.
Efectivament, durant el procés de gestació de Xantal –aparentment un embaràs normal-, un metge inocula un estrany líquid al cos de la mare, sense que ni aquesta ni el seu pare en siguen conscients. El resultat és que, en lloc de vindre al món amb un pa sota el braç, Xantal ho farà amb un comandament a distància. Però no acaben ací les novetats. El nadó incorpora un xip al melic i una pantalla digital al palmell de la mà a través de la qual es poc controlar el funcionament de l’ordinador, la calculadora, la càmera fotogràfica i de vídeo, la televisió d’alta definició, l’accés a Internet, el canal de música o el telèfon. Més encara: perquè la gestió adequada del menú que apareix a la pantalla permet programar el funcionament del nen. De manera que, quan li toque començar a gatejar, hi haurà prou a seleccionar-ne la funció. Així doncs, es pot concloure que Xantal és de vegades una xica, de vegades una mena de robot. Depén de si actua sota les indicacions de la programació o no. I aquest és un nou àmbit de debat que planteja la novel·la.
Però Xantal no és l’única criatura digital. Ben aviat comencen a nàixer altres nens arreu del món, cadascú amb una peculiaritat diferent. La cursa de les empreses del sector per fabricar clons d’aquestes criatures no tardarà a esclatar, de manera que la integritat de Xantal comença a córrer perill. La incertesa d’aquesta situació proporciona a l’autor les gotes d’intriga necessàries per construir una de les trames que incorpora la novel·la. La tercera d’elles serà la història d’amor que mai no falta en les novel·les de Pla. La relació amb Ricard plantejarà a fons la qüestió de la llibertat personal, de quins són els límits de la intervenció tecnològica en les nostres vides. Perquè, de moment, la tecnologia permet copiar –i reproduir amb molta precisió- certes funcions de l’home, però encara no ha estat capaç de reproduir-ne els sentiments. Així les coses, Pla acabarà concloent que un ús excessiu de la tecnologia potser ens farà més perfectes, ens facilitarà els estudis i ens farà dur una vida ordenada i, igualment, massa previsible, però durà aparellades una série de contrapartides inacceptables. En canvi, la llibertat de les persones ens fa més imperfectes i possiblement més dèbils, però al capdavall és en aquestes clivelles d’humanitat on trobem les principals raons per a viure.
